Un dia en Pierre Anthon puja dalt d'una prunera i etziba als seus companys de classe que res no importa a la vida. Els seus companys protesten i volen demostrar-li que s'equivoca. Elaboren un pla per convèncer-lo però diguem que la cosa se'ls hi en va una miqueta de les mans.
No vull donar més pistes però realment és una lectura duríssima, que et qüestiona encara que no ho vulguis, que et posa contra les cordes. La veritat és que no és un llibre que prohibiria, com ha passat en alguns països, però potser tampoc el convertiria en una lectura obligatòria, com ha passat en altres. En una nota al final del llibre, Teller diu que hi ha llum, en l'afirmació d'en Pierre Anthon, però la veritat és que, segons el meu parer, el lector ha d'estar disposat a apujar les persianes d'aquesta història fins al capdamunt, per poder-hi deixar entrar la claror, i no és un esforç banal. Per tant, el recomanaria a un lector adolescent preparat i, per la resta, en faria un bon acompanyament. Tant en un cas com en l'altre, se'n pot treure molt suc.
En certa manera pot recordar El senyor de les mosques o L'onada o, fins i tot, una versió hardcore de El club dels poetes morts. Posem una colla d'adolescents manipulables en una situació límit i ja veureu en quin embolic es fiquen. De tota manera, a mi cap d'aquestes històries no m'ha provocat com ho ha aconseguit fer NO-RES. No és tant per les imatges dures que exposa sinó per les preguntes que ens planteja. I, com en els bons llibres, tan sols trobem respostes a les preguntes amb més i més preguntes, per exemple, per què ens entestem en veure el sense sentit de la vida com una càrrega en comptes de com un alliberament?
